La història del cinema català fa referència a tot aquell tipus de cinema dirigit o produït a Catalunya, independentment de la temàtica, gènere o llengua en què aquest hagi estat rodat i independentment
A final del segle XIX, en una època d'avenços tecnològics importants a tot el món, el cinematògraf va irrompre també a Catalunya. Les fotografies, fins llavors estàtiques, van prendre vida i reproduïen la realitat en moviment així, amb l'arribada de l'invent que possibilitava la projecció es va plantar el germen de la producció cinematogràfica pròpia. El cinema català va viure un gran desenvolupament entre el 1931 i el 1936; la Segona República i la restauració de la Generalitat de Catalunya van ajudar a crear una indústria del cinema. El somni, però, es va trencar amb l'esclat de la Guerra Civil, un període tràgic marcat per la proliferació de documentals de propaganda. Un cop finalitzada la Guerra Civil, la dictadura franquista va començar a reorganitzar el cinema espanyol i català segons les seves exigències ideològiques i urgents necessitats industrials. Malgrat les restriccions de la censura i els problemes econòmics de la postguerra, el cinema català es va refer, sobretot comercialment.
La mort de Franco suposa el començament de la recuperació dels valors i institucions democràtiques a l'estat espanyol i, especialment, a Catalunya. Una realitat de la qual el cinema es fa ressò mitjançant la irrupció de noves sensibilitats creatives i polítiques. A l'octubre del 1999, al Festival de Cinema de Sitges es va presentar Mones com la Becky, de Joaquim Jordà i Núria Villazán. Amb aquesta obra, que va ser una iniciativa del Màster de Documental de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, el cinema català començava una nova etapa.
